A hores d’ara de l’hivern…(El repte del cibertext...)

Hem arribat a aquest punt del curs i un té la impressió que s'ha produït una poc el que ens hagués semblat impossible al començament: hem deixat a un costat el llibre. I a més, de passada, la literatura, amb majúscules o no, se'ns ha convertit en un objecte problemàtic, no ja a la manera que va ser problema en el segle vint, com a crisi narrativa, sinó d'una manera més empírica, com a crisi comunicativa: des de la nostra nova perspectiva l'objecte literatura només pot persistir a condició d'una transformació del concepte tan radical que no estem segurs d'estar realment en presència d'ell.

Això que koskimaa enumera en la seva tipologia com cibertextualidad (“obres literàries que utilitzen els mitjans digitals en xarxa”, “text basat en codi informàtic”) semblaria que ocupa el lloc principal a l'hora d'entendre l'encreuament entre literatura i text digital, ja que els altres casos d'aquesta tipologia reprodueixen el que ja existeix fora de la comunicació cibernètica.

Jo encara tindria dues objeccions sobre això, si és que interpreto bé el punt de vista de l'autor. La primera és la determinació en mantenir la idea del “literari” en aquest nou context. Abans de l'adveniment del cibertext ja existien textos que desplaçaven al literari utilitzant-lo (el muntatge plàstic, les instalacions audiovisuals, la performance artística) com un text més entre uns altres que componen una pràctica discursiva coneguda. Trobariem més exemples fora de l'àmbit artístic en el vast discurs dels mitjans de comunicació, en tot tipus de gèneres que s’han servit del discurs literari.

Aquest estat de coses va ser superat per aquelles teories que utilitzen l’anàlisi narratiu, figuratiu, etc. tot aquest entramat d'estudis que tenen com objecte l'àmplia teoria del text. Així, la crítica litería, els estudis de gènere, de personatges, la història del text literari pareixia restringir-se al llarg de les últimes dècades a un objecte històricament tancat en els seus propis límits. No té sentit doncs reprendre aquest estat de coses enfront de textos que no fan sinó estendre en el terreny digital aquelles pràctiques textuals. La semiòtica va ampliar el camp de la lingüística, els estudis narratius s’han centrat en les categories del relat més enllà de la forma literària. I aquest recorregut no pot sinó continuar-se avui.

La meva altra objecció té relació amb el que em sembla una excessiva delimitació d'aquest tipus de textos (em refereix al que l'autor anomena “cibertext”) en el continu de textos de la xarxa. Si alguna cosa es va fer evident a l'estudiar els mitjans de comunicació dominants a la fi del segle passat va ser, com en el cas de la televisió, que integraven les estratègies discursives dels textos i gèneres que s'articulaven en una estratègia comunicativa major que caracteritzava a tot el discurs: a saber, i principalment, la presència en el text del context comunicatiu del que forma part i l'extremada fragmentació del propi text. La formes pre-existents (ficció narrativa, relat informatiu, espectacle) se subordinaven i se subordinen a un discurs global l'única forma d'encadenament del qual és la interpel·lació comunicativa i la hipersiginificación del jo/enunciador i l'el tu/enunciatari. Si es pot parlar d'un discurs de la xarxa no es pot obviar aquesta estratègia comicativa que ha heretat en bona part de la televisió i de la publicitat i no es pot deixar de pensar en termes de discurs global, sigui el que sigui l'estructura d'aquest discurs, cosa que segurament està per veure.

D'altra banda, molt interessant és en l'article de Koskimaa l'al·lusió, massa breu potser, a la utilització de les pràctiques comunicatives d'ús corrent en la xarxa per a la construcció d'un programa pedagògic sobre la literatura o, si ho preferim sobre la narrativa. Són el tipus d'experiències que realment omplin de contingut el foment a la lectura i estimulen la capacitat creativa dels estan implicats en això.

I no menys interessant m'ha semblat el desglossament dels departaments de l'estructura docent on s'integren els ensenyaments literaris a Finlàndia. Per descomptat l'adscripció a models vigents en el context anglosaxó (i en l'article se cita reiteradament la tradició, que pot ser pensada ja com a tal, dels estudis culturals) sembla evident. Però el més important no és que s’adopte com punt de partida una influència o altra (doctors tenen les esglésies) sinó el fet de prendre seriosamentun model. Perquè no es pot avançar en educació si no és sobre el desenvolupament d'un model.

Literatura digital ¿una altra faula?

La conferència de Laura Borràs sobre literatura digital va plantejar massa temes com per a poder comentar-la d'una manera general. Dues cites a obres d'Eco la van obrir i la van tancar per a assenyalar dues de les idees clau que va exposar. L'esment a “Apocalípticos i integrats en la cultura de masses” plantejava la sempiterna qüestió de si els nous mitjans són una amenaça per a la cultura. En aquest cas la literatura, aquest invent que apareix en la modernitat, seria el bé amenaçat enfront d'internet, l'última versió de les noves tecnologies.

La cita a força de repetida ha passat a ser un lloc tan comú com la fraseologia lapidària de McLuhan, o les antiutopies futuristes del Gran Germà. Si només fora per a definir actituds presents (i contradictòries en molts casos) en la vida quotidiana enfront de l'ús aquestes noves tecnologies no hauria major problema. Però un té la sensació que sempre que s'al·ludeix a aquella polèmica (avui històrica) hi ha el propòsit un poc maniqueu de avalar positivament l'heterogeni escenari al que assistim. Només cal veure la caricatura que foren els exemples triats per Borràs per a il·lustrar l'opció antitecnològica.

L'article d'Eco va ser escrit (1965) en un moment que, a Europa almenys, el patró de la cultura de masses tenia encara un perfil baix; moltes de les pràctiques industrials i culturals dels mitjans (cinema, ràdio, televisió) que s'havien assentat en els EEUU no es coneixeran ací fins a bé endinsats als anys 80, quan ja el model de la comunicació de masses entra en crisi. L'estatus de la “cultura” perviu en els seixanta com senyal d'identitat de la societat europea, pertany a l'àmbit ideològic i es gestiona de forma paternalista; no hi ha indústries culturals d'envergadura i les que hi ha són extensions de les grans empreses americanes (exceptuant casualment el sector editorial, on en cada país es governen per una o dues grans editorials). Mentrestant als Estats Units el conglomerat dels mitjans de comunicació, sempre amb una tendència irresistible a la concentració és el segon sector industrial del país.

Aquest estat de coses, que ofereix avui un panorama a Europa absolutament diferent, marca el to de la polèmica i la identitat dels antagonistes i àdhuc avui, per la seva recurrència, segueix dirigint el punt de vista sobre la qüestió. I el llast d'aquest punt de vista és el vessant econòmic dels fenòmens culturals, aquest més enllà del text, un entre uns altres, que ho sosté de manera determinant. Aquesta absència contribueïx a mantenir certa nebulosa sobre l'objecte, els continguts digitals, que semblen generar-se al albur quan certament estan fortament determinats per circumstàncies no només culturals sinó també econòmiques.

En aquesta nebulosa viu també una indeterminació permanent entre literatura i llibre, solament una part de la qual pertany al moment actual: quan es planteja el futur del llibre (i de la premsa no cal oblidar-lo) com objecte de consum davant l'aparició dels mitjans en la xarxa.

Respecte als avatars de la literatura la cosa és menys nova del que pot semblar; moltes de les formes literàries que apunten al límit del llibre o al de la paraula ja van néixer amb les primeres avantguardes si bé dintre dels límits de la pàgina escrita; el qüestionament de l'autor, fins i tot la seva desaparició, fins i tot la mort de la literatura, és una fet recurrent al llarg del segle vint.

Això no vol dir que certament no es puguin perfilar els trets de noves maneres de lectura, sobretot en quant a la seva extensió al hipertext i al paper del lector com operador d'un text obert a la seua configuració i la seua manipulació.

Definir llavors quin és el nou objecte que provisionalment anomenem “literatura digital”, amb tot el que a priori arrossega el concepte a definir, és un pas bàsic a recòrrer; tant la intervenció de Laura Borràs el 10 de novembre com el text de Koskimaa es dediquen en bona part a això. No és fàcil. L'objecte està encara per definir-se a si mateix com a fet estable, el concepte duu aparellat la seva pròpia història. Per descomptat, tot això requereix punts de vista de múltiples disciplines: parlem del text, del mitjà, de la comunicació, dels instruments… és obligat donar salts terminològics sobre pedres molt diverses per a sortejar aquest riu.

L'altra cita que Borràs va aprofitar atenent a un títol d'Eco, Lector in Fabula, volia indicar-nos el desplaçament en el concepte d'autor i de relat que la literatura digital pot provocar amb la inevitable mediació de la màquina. Lector in machina se'ns va dir sobre el text digital mostrant-nos diversos exemples on els programes intervenen en la generació del text. No obstant això, l'atractiu que suposa posar en joc a la màquina com alter ego de l'autor, el text no pot deixar de pensar-se com objecte antropomòrfic, com lloc on el subjecte es realitza en un discurs, Lector in machina, si. El lector suposa a la màquina i, amb una estranya reciprocitat la màquina suposa al lector. Però la faula, en el seu últim esdeveniment com artefacte tecnològic, els suposa a ambdós. I a vostè i a mi.